Llegendes

La vall de Coanegra ha estat un escenari ideal per a l'aparició de llegendes de tot tipus que recreen fets i tradicions recordats per la memòria popular. Una de les més conegudes rep el nom de Coanegra, i fou narrada per Joan Rosselló de Son Fortesa i conta la història de na Dolça de Coanegra i el caçador Berenguer de Galiana. Na Dolça, qui temps enrera havia estat forçada pel caçador, el va dconduir a la boca de l'avenc oferint-li passar una estona agradable. Amb una escala de corda mal fermada iniciaren la baixada al coval fins que poc abans d'arribar a baix la corda es rompé. Conta la rondalla que un bandejat que molt de temps després s'amagà dins l'avenc hi trobà dues calaveres mig cobertes de molsa; la més petita tenia un punyal clavat entre les costelles.

La formació de l'avenc de Son Pou també ha estat objecte d'una preciosa llegenda que conta la història d'una joveneta que cercava esclata-sangs per devers Son Pou i se li aparegué una jaia. La jaia li confessà l'existència d'un gran tresor, però per poder accedir-hi havia de fer fugir un encantament fent cremar un ciri de set lliures dins l'esgésia. La jove volgué veure una mostra de l'enterrat tresor i la jaia l'advertí que si ho feia quedaria enterrada per sempre ja que la muntanya era buida i contenia un gran palau custodiat per set fades. La jove tornà a ca seva i arribà a convèncer els seus pares per posar el ciri. Al migdia, tot i estar el temps ben estirat se sentí un tro fort i esquerdat, que ningú, escepte la família de na Maria, arribà a comprendre. Immediatament partiren cap a Coanegra amb un càvec i tres sacs. Arribats al punt indicat contemplaren l'actual boca de l'avenc i cavaren al lloc senyalat per la jaia trobant set sarrions de joies i doblers de vint. Pel camí de tornada, un dels sacs s'esclatà i molts de diamants anaren a parar al torrent. Al vespre, des del poble damunt Coanegra es veien set foguerons que s'anaven apagant a poc a poc. A ca na Maria suposaren que eren les set fades que havien perdut l'encantament. Al dia següent molta de gent visità la vall i descobriren l'immens avenc, que ben segur s'havia de relacionar amb el ferest tro i els set foguerons. A més, a partir d'aquell temps, en córrer les aigües del torrent, sempre s'hi trobava algun diamant. I diuen que encara de vegades en troben algun.

A Son Oliver, una de les nombroses coves de la finca rep el nom del Forn des Moro. Conten que després de la conquesta del rei En Jaume, un moret hi va estar molt de temps amagat. Cansat de pasar fam es va decidir a entra a una finca per aconseguir una mica de menjar i, mentre s'empassolava una peça de formatge, fou sorprès per l'amo de la finca. Aquest era un home de bon cor i després d'escoltar la fabulsa història del moret li donà feina a la possessió. Amb el temps, el moro i la filla de l'amo, na Catalina, s'enamoraren però no es podien casar per la condició del moret. Aquest, desconsolat, es decidí a contar la seva vertadera història: era fill d'un ric cavaller moro que quan arribaren els cristians va poder fugir, deixant un cofre de joies d'or i plata que encara guardava amagat. Amb les joies damunt la taula, el pare de na Catalineta no posà més objeccions al matrimoni. Es feren unes noces de pinyol vermell i es compraren una possessió dalt d'un turó.

També existeixen altres llegendes i tradicions que parlen de personatges tan suggestius com en Soler el bandejat, el jai dels Molinets, l'esclau de can Fuster, n'Argenta de Terrades o les Títeres de can Quart.

L'esclau de Ca'n Fuster

En temps antics les cases riques tenien esclaus, que feien de criats o feien les feines que els seus amos els encomanaven. Idò diuen que a can Fuster n'hi va haver un d'esclau que hi va romandre molts d'anys. I res s'hauria estrevengut, si una diassa aquell homonet, cansat i redecansat d'estar a sota dels senyors sense tenir-ne cap profit, no hagués provat de fugir. Aquell revetler no va tenir altre pensament, en haver suc l'all una bona estona, més que amagar-se dins el celler de can Fuster, que aleshores tenia un bon vinyet que donava un vi de pinyol vermell. Anau ara a encalçar que va fer aquella animeta dins el celler, però per molt que remogueren no el trobaren per enlloc. Els senyors quan varen veure que havien perdut el quest de tot a l'esclau el donaren per ben perdut i no se n'empatxaren més.

Diuen que aquell any el vi de can Fuster va sortir d'allò més bo, més dolç que sucre, i tothom que el tastava se'n llepava els dits. Ja ho crec que va tenir pressa aquell vinet, la gent el s'engolia com si fos malvasia de Banyalbufar.

-Quin vinet més bo ! deia tothom.

Va tenir tanta de pressa que aviat va mancabar i no n'hi va haver per qui en va voler d'aquell vi. Passà el temps i arribà un dia que l'amo va donar ordre d'anar a fer net el cup, i a dedins hi afinaren els ossos sense gens de popa d'aquell esclau que havia fuit. Podeu fer comptes si hi romangueren més blancs que la paret ! Al punt ho entengueren per què havia estat tan bo el vi d'aquell any.

Josep Capó i Mateu Morro a "Llegendes i rondalles santamarieres" (1988)